Els motius per invertir en renovables, són molts i variats. Tot i que cada individu te les seves raons a l'hora de decidir gastar els seus doblers en aquesta mena d'instal·lacions, al llarg de la meva experiència vital he trobat les següents motivacions per pensar, platejar o decidir arriscar-se a muntar una instal·lació renovable:
1.- Impossibilitat d'accedir, de forma econòmicament viable, a la xarxa d'energia elèctrica
.jpg)
Gran part d'instal·lacions renovables executades durant el segle passat van consistir en l'electrificació fotovoltaica d'instal·lacions que tenien dificultat d'accedir a la xarxa elèctrica, molts cops per l'alt cost econòmic que suposava fer les extensions de xarxes fins els llocs de consum. Així tenim l'exemple de cases de colònies, petits hortals o segones residències que van recórrer a les plaques fotovoltaiques i les bateries, auxiliades en ocasions per petits molins o grups electrògens, per aconseguir l'abastiment energètic. En definitiva, hi havia la necessitat de tenir llum i per raons econòmiques o legals, es va optar per utilitzar fons renovables i, en la majoria de les ocasions, poc va importar quin retorn econòmic oferia aquesta instal·lació.
2.- Promesa d'un retorn econòmic interessant (incentius a la inversió)
Després de la primera crisi energètica dels anys 70, els Estats van veure les orelles al llop del perill que representava la dependència energètica dels països de l'OPEP. Llavors va començar a impulsar-se la investigació oficial en energies renovables, que en el cas espanyol es va fer per mitjà de les empreses del INI. Es van destinar sumes importants de doblers en I+D+i, creant-se organismes oficials com el IDAE (Instituto para la Diversificación y el Ahorro de la Energía) o el CENER (Centro Nacional de Energías Renovables). L'eòlica va ser la gran beneficiada en les dues darreres dècades del segle XX i la fotovoltaica ho va ser durant els primers deu anys del nou segle. Així, Espanya va esdevenir puntera en investigació i inversió renovables, un país que a manca de petroli, presentava un potencial d'energies renovables enorme, el més alt de tots els països de la Unió Europea.
El cas és que durant un bon grapat d'anys es va incentivar la inversió en energies renovables, primer la investigació (grans beneficiades les grans elèctriques), després en la implantació d'infraestructures de generació eòlica (impulsades per les grans elèctriques (Endesa, Iberdrola...) per, finalment, donar pas a les instal·lacions fotovoltaiques, aquestes últimes a l'abast de petits inversors, trencant la dinàmica seguida fins al moment on les inversions estaven reservades a les grans elèctriques oligopolistes. El cas és que tot just començat el segle XXI, a l'empar de la mal anomenada «liberalització del sector elèctric», va ser possible que els petits inversors poguessin promoure instal·lacions fotovoltaiques, accedint a incentius a la inversió per mitjà d'un preu de venda dels kWh generats a un preu regulat mitjançant el BOE. Açò va permetre que en només 10 anys (2003-2013) es multipliqués per 350 la potència fotovoltaica instal·lada al país, creixent des dels 20 MW en 2013 fins als 6.981 MW assolits l'any 2013. Més de 60.000 petits inversors van desviar els seus estalvis a la fotovoltaica sota la promesa de rendiments elevats i garantits durant un mínim de 20 anys per la legislació espanyola. Potser per aquest últim fet (o per una nefasta política de planificació energètica basada en previsions de creixement sostingut de la demanda energètica que van portar a les grans empreses a invertir en la construcció de centrals de cicle combinat, fins al punt d'instal·lar 30.000 MW de potència en poc menys de 5 anys el que ha portat al país a tenir una potencia instal·lada de més de 100.000 MW, mentre que la punta de demanda de potència màxima tot just arriba als 40.000 MW), s'ha anat estenent la idea que el nostre país te un excés de renovables i que aquestes són molt cares, acusant-les de ser les causants del dèficit tarifari. La bombolla energètica ha rebentat i, novament, han estat els petits inversors els que pagaran la sobre inversió de les gran elèctriques que han estat les instigadores d'una reforma legislativa que ha assegurat una retribució mínima per mantenir «aturades» les centrals de cicle combinat, traslladant a les renovables els costos de manteniment del sistema mitjançant l'aplicació de peatges a la generació i mesures retroactives que limiten els ingressos de la fotovoltaica, eòlica, biomassa i cogeneració a valors que, en molts casos, poden resultar insuficients per assegurar la recuperació de la inversió.
A la vista d'aquests resultats, els petits inversors han quedat tant escaldats què es miren amb molta cura el que fan amb els seus doblers. L'experiència demostra que no ens podem refiar de tot allò que ens diuen els nostres governants, en especial aquells que mantenen relacions tant estretes amb les grans empreses que dominen el sector energètic.
3.- Motivats pel canvi de model energètic
Aquest és el tercer gran grup de motivats, molt heterogeni i que cada cop compta amb més adeptes. En trobam des d'autèntics lliberals que creuen en l'autosuficiència de l'individu, que fugen del control de les grans elèctriques, fins als rebotats del sistema que reclamen una transició a un model energètic lliure de carboni i en mans dels ciutadans. Casi es podria dir que es tracta d'utòpics i visionaris, si no fos perquè les seves pretensions són tècnicament factibles i econòmicament possibles.
Cóm podem invertir en renovables?
Les vies d'inversió, sortosament, són molt diverses i adaptables a les possibilitats de cadascú. A les properes entrades, ens centrarem a detallar les iniciatives que estan a l'abast de la nostra illa, deixant expressament de banda les instal·lacions executades abans dels canvis legislatius als que hem fet referència i que basaven el seu model de negoci en la venda a xarxa de l'electricitat generada.
